Joana Serrat 10 de juliol Ántiga Fábrica Estrella Damm

Una princesa de colors que creix

Som a l’Ántiga Fabrica Damm, un públic heterogeni espera entre converses l’aparició de Joana Serrat i la seva banda. Serà un bolo diferent, consistirà en escoltar dos temes i obrir torn de preguntes alternativament.

L’aposta del 2012 de Rac105 apareix puntual a les 21’30, vesteix un mono estival de color coral i un somriure esplendorós. La segueixen els quatre membres restants de la banda: Marçal Ayats al violoncel; Toni Serrat, germà de la cantautora i bateria; Carla Serrat, germana, corista i il·lustradora dels tres discos de la vigatana i per últim Adrià Plana, guitarra.

El públic respon efusivament i comença el directe, mentre es fon l’il·luminació de sala i es potencia la d’escenari, alhora que es conecta la pantalla que retransmetrà el concert, en ampliat pel públic de la sala i en streaming pel públic de casa.

S’estrena amb ‘Alaska bar’, que forma part del seu primer disc i ara interpreta acompanyada de diferent instrumentació, el segueix un tema amb olor de bar de carretera ‘Old town’. Sona de maravella i el públic es mostra atent i aspectant.

S’obre el torn de preguntes en que Joana explica quines són les influències de les que ha begut i segueix nodrint-se, fent referència sobretot al pop i rock nord-americà, que segons explica, amb l’ajuda del seu germà i bateria Toni, ha vingut de mà de la seva família i de conviure entre múltiples vinils i cds. L’últim disc té gust del ja habitual Bob Dylan, Bill Callahan i Bon Iver, entre d’altres.

Continua amb ‘El meu regne’, que s’inclou en el tercer disc ‘The Realief Sessions’, una de les quatre creacions que canta amb la seva llengua materna i encadena amb un captivador ‘Sharing Wine’, tema del que es va fer el clip i que es trobava a faltar en els directes.

Serrat es mostra còmode i somrient sobre l’escenari, amb constants mostres de complicitat cap als seus companys de banda. El següent tema que sona, amb molta força, és ‘Bedroom Culture’ i s’escolta entonar la tornada d’entre el públic entre algun que d’altre moviment d’espatlles.

El concert avança i es respira entusiasme. Joana, a la pregunta de qui composa els temes, explica que és ella qui escriu la lletra i hi posa la base de guitarra, quan en té l’esquelet presenta aquest a la banda i entre tots li van donant forma. És en els moments en que ha de respondre a les preguntes del públic quan es detecta cert nerviosisme en la cantant, que s’esvaeix ràpidament quan fa el que li apassiona: cantar, tocar la guitarra, interpretar.

Ja passem de l’equador del bolo quan toquen un potent ‘Castle’, sempre present als directes de Joana Serrat i la seva banda, que dóna pas a ‘Moonbeans’, tema que gaudeixen molt tocant-lo i això es transmet a baix de l’escenari.

S’acosta el final i el directe cada vegada creix més i guanya intensitat. Ens interpreten un esplèndit ‘Carring me home’ que comencen entontant a cappella, fent emocionar a toc de veu als assistents, quan el ritme puja el públic respon picant de mans i amb xiulets a aquest tema tant ballable. Finalitza el concert amb l’esperadíssim ‘Princesa de Colors’, que brilla com la compositora i cantant en el moment d’interpretar-lo, fent esclatar el públic que es deixa anar cantant, picant de mans i movent-se rítmicament.

Hem viscut un directe proper, de molts colors i línia clarament ascendent. La vigatana ens delita amb qualitat, mentre creix a l’escenari i dins el panorama musical del moment. La resposta del públic ens diu que hi ha més ganes de Joana Serrat.

AriadnaBlanch

St. Vincent 20 de juny Sala Apolo

Robòtica i seductora

No fa ni mig any que St. Vincent van passar per la Ciutat Comtal (Primavera Club). Encara se’n parla i s’esperava amb ganes aquest retrobament amb el directe d’Annie Clark i la seva banda, composada per dos teclats, una bateria i ella, l’ànima: Annie, equipada amb una increïble veu i guitarra de contrastos. Vestia samarreta de coll tancat estreta i fosca amb tocs brillants, shorts negres de pell sobre leggins tupits i botins amb taló.

L’Apolo presentava mitja entrada, algun que altre crit i aplaudiment saccejava les ganes de catar el directe de St. Vincent en una sala tan mítica. Eren les 21’50 quan Clark i la seva banda van encetar el bolo amb ‘Marrow’, tema del segon disc, amb el que es va començar a crear atmosfera. Van seguir amb ‘Cheerleader’: interpretada de manera molt sensorial, començant així a tocar la pell per mitjà d’una veu que es trencava a cop de destripadora guitarra. Amb ‘Chloe in the afternoon’, un altre tema del seu segon disc, Annie va anar afilant més la veu, arribant a recordar algun tema de Björk.

La cara de nina d’Annie, contrastava amb el so potent i penetrant, desquiciat i posseït que neixia de la seva guitarra blanca i vermella, un so que acompanyava de robòtics i persistents passos sincopats endavant i enrere de l’escenari, alhora que es tocava els cabells escabellant-se i cubrint-se la cara amb ells.

Va ser just aquí, quan ens va agraïr la nostra presència i aplaudiments, amb un ‘muchas gracias’ i va interaccionar de manera pausada i tranquil·la amb el públic, explicant-nos que venia d’un poblet de Dallas, que li agradava Barcelona i caminar pels seus carrers entre gent atractiva.

Amb ‘Actor out of work’ va sembrar un dels moments més melòdics de la vetllada, juntament amb ‘Cruel’ a la que el públic va respondre picant de mans. En aquest moment, ja ens tenia a la butxaca, quan va donar pas a un sentit i baixat de revolucions ‘Surgeon’: tema inspirat en la biografia de Marilyn Monroe. Ens trobàvem a l’equador del concert i el ritme seguia pujant, entre guitarra desternillant, veu de mil registres i teclats atmosferitzadors colpejats amb bateria persistent. L’Apolo era seu, Clark estava còmoda a l’escenari i dominava la sala amb mirades seductores i descarades a un públic majoritàriament masculí.

És llavors quan ens va deleitar amb un sentit i conmovedor ‘Champagne year’, seguit de ‘Neutered Fruit’, ‘Year of the tiger’ i ‘Northern lights’ que van sonar d’una tirada, amb la mateixa força i contundència.

Sense ni deixar-nos temps a respirar va donar pas a la ja habitual versió de ‘She is beyond good and evil’ de The Pop Group, tema que va convidar a ballar al públic, que es va trobar de sobte enmig de la boràgine que va desencadenar ‘Krokodril’. Annie va passar la guitarra a la seva companya i donant 2 voltes a l’aire al micròfon es va llençar a la massa, fent embogir totalment el públic, que la seguia amb la mirada i la boca oberta. Annie no va deixar de cantar ni un sol moment, mentre surfejava sobre els caps de la gent, fins a aconseguir posar-se totalment dreta sobre espatlles i mans, per seguir amb un posat igual de sensual que podria tenir dalt l’escenari. Sense saber ni com, tornava a ser dalt l’escenari, que en enfosquir-se la va fer desaparèixer. Molts serem els que d’entre el públic ens quedarem amb aquest tema i la seva escenificació: Annie embogida amb i entre el públic.

Acte seguit van donar pas al bis, s’acostava el final. Van sortir a tocar dues cançons dels seus dos primers àlbums, ‘The Party’ i ‘Your Lips Are Red’.

Així es va posar punt i final al concert, un directe digne de viure, una oportunitat per vivenciar a flor de pell el que transmet St. Vincent en les distàncies curtes, una aposta que avista lluny.

Ariadna Blanch

Charlotte Gainsbourg-Dimecres 16 de maig Razzmatazz 2

Una Gainsbourg que no brilla

Un Razzmatazz 2, que no està plè del tot, espera amb tranquil·litat la presència a l’escenari de l’actriu i cantant Charlotte Gainsbourg. La sala acull un públic d’actitud distesa i propera, amb important afluència de francoparlants i una mitjana d’edat que ronda la trentena. La sensació és d’estar en un concert d’amics, coneguts i fans de la musa de Lars Von Trier. Sembla que s’esperava major afluència, ja que inicialment la idea era ralitzar l’event a la sala gran, així i tot li costa d’omplir-se. Estem dins el Grand Tour Francia, event que també compta amb les actuacions de Kavinsky, Jupiter i Pegase.

La filla de Serge Gainsbourg i Jane Brikin apareix a l’escenari a les 10’35 de la nit, just després de que hagin sortit els músics que l’acompanyaran a la presentació del seu tercer àlbum ‘Stage Whisper’. Íntegrament vestida de blanc impolut, al igual que els músics, amb els cabells deixats anar i un posat tímid que denota cert nerviosisme somriu a la massa, mentre el públic li respon amb crits, xiulets i comentaris admirants de la l’encandilant bellesa i lluminositat que emana.

Entre els músics hi ha la presència, gens discreta, del més que conegut Connan Mockasin. Just immediatament després de que Gainsbourg s’acomodi en un tamboret, també blanc, enceten el directe amb ‘Terrible Angels’. El succeeixen altres temes tals com ‘Paradisco’, ‘Got to Let Go’, ‘Out of Touch’ i ‘Heaven Can Wait’ entre d’altres. La sensació que es rep a baix de l’escenari és la falta d’entusiasme amb la que Charlotte interpreta tots i cada un dels temes, entretallat-los amb algun discret ‘Thank you’. Uns temes que un rere l’altre s’escapen desangelats, sense credibilitat ni força. Entre el públic comencen a sentir-se discrets murmuris, que a mesura que avança el bolo, es van fent més presents i trenquen l’atmosfera d’espectació que inicialment es respirava.

En algun moment de l’actuació, la francesa acompanya la seva esmorteïda veu amb percussió, tot i que sembla que sigui un fet impostat que no es creu massa. A l’equador del concert s’aixeca i es situa a la bateria, per acompanyar Connan Mockasin a‘It’s Choade My Dear’, potser ens trobariem davant el moment més àlgid de la vetllada. Sigui dreta, asseguda, fent ús de la percussió o amb la veu, Gainsbourg no convenç i finalitza l’actuació, sense fer ni un sol bis, amb una versió de ‘Ashes to Ashes’ de David Bowie, deixant un públic amb certa decepció i esperant veure i gaudir d’una Gainsbourg que avui no ha sortit a l’escenari.

El directe de Charlotte Gainsbourg no arriba al públic. Tan magnètica a l’ull, tan apagada a l’oïda.

Ariadna Blanch