Micah P. Hinson Sábado 24 de noviembre Sala Razzmatazz

‘Canciones de sombras largas’

Las canciones de Micah, cantautor y guitarrista de música folk-indie (o como cada uno quiera llamarle), son de esas que de forma más fácil que otros autores, hacen que me sea más fácil rememorar ciertos recuerdos. Recuerdos que aunque provengan de historias que han acabado en tragedia es innegable que un día fueron magníficos.

Pues Micah también es magnífico. Tiene algo sublime, melancolía nada pegajosa, acordes precisos y preciosos. Espejos en forma de canciones que reflejan memorias que yacen todavía en la superficie y sale para ir a su concierto. Micah tiene un arsenal de canciones de sombras largas, de distorsiones estridentes que viajan hasta las entrañas de los recuerdos y los remueve.

Vino de nuevo a Barcelona, dentro de su gira por la península, a presentar su nuevo disco, 'Micah P. Hinson & The Lonesome', que se centra en sus secretos y rarezas más insólitas, tan extravagantes como él y sus gafas gigantes de amarillo chillón. Lo acompañaba su banda The Junior Arts Collective, a los que halagó diciendo de ellos que son los mejores que puede haber ahora mismo. Y yo le digo que cualquier lo es estando a su lado.

Tras los últimos acontecimientos que han obligado a la Sala Aplo a cerrar temporalmente (cruzamos dedos y todo lo que se pueda para que abra cuanto antes), el concierto se trasladó a Razzmatazz. Una sala, ésta última, que no acaba de sintonizar conmigo pero que a veces dejas de lado para centrarte en lo que hay en el escenario. Micah salió vestido como si viniera de una granja perdida de su ciudad natal, Tennessee, bebiendo Coca Cola y bromeando al término de cada canción. Nos hizo reír con su ironía a los que supimos captarla. No todo debe ser nostálgico.

Y comenzó con el violín de protagonista, al que se unió su voz, impura, unas cuerdas vocales rotas, de cigarro y whisky, de vivir mucho o tener muchas experiencias. Tocó la belleza con música con piezas como Take off That Dress For me (‘Cariño, puedes enamorarte de mí, en contra de toda esperanza y sentido de la dignidad…’), 2s and 3s, Make Believe, Seven Horses Seen, A Dream of her, Close your eyes… y así hasta 10 piezas que fueron una especie de lamento personal y humano a la par que esperanzador. La dosis perfecta para casi salir llorando, sentir sobrecogimiento pero tener fuerzas para subir despacio a la superficie y respirar tanto oxígeno como los pulmones puedan abarcar. Poético.

Texto: Laura Arín

St. Vincent 20 de juny Sala Apolo

Robòtica i seductora

No fa ni mig any que St. Vincent van passar per la Ciutat Comtal (Primavera Club). Encara se’n parla i s’esperava amb ganes aquest retrobament amb el directe d’Annie Clark i la seva banda, composada per dos teclats, una bateria i ella, l’ànima: Annie, equipada amb una increïble veu i guitarra de contrastos. Vestia samarreta de coll tancat estreta i fosca amb tocs brillants, shorts negres de pell sobre leggins tupits i botins amb taló.

L’Apolo presentava mitja entrada, algun que altre crit i aplaudiment saccejava les ganes de catar el directe de St. Vincent en una sala tan mítica. Eren les 21’50 quan Clark i la seva banda van encetar el bolo amb ‘Marrow’, tema del segon disc, amb el que es va començar a crear atmosfera. Van seguir amb ‘Cheerleader’: interpretada de manera molt sensorial, començant així a tocar la pell per mitjà d’una veu que es trencava a cop de destripadora guitarra. Amb ‘Chloe in the afternoon’, un altre tema del seu segon disc, Annie va anar afilant més la veu, arribant a recordar algun tema de Björk.

La cara de nina d’Annie, contrastava amb el so potent i penetrant, desquiciat i posseït que neixia de la seva guitarra blanca i vermella, un so que acompanyava de robòtics i persistents passos sincopats endavant i enrere de l’escenari, alhora que es tocava els cabells escabellant-se i cubrint-se la cara amb ells.

Va ser just aquí, quan ens va agraïr la nostra presència i aplaudiments, amb un ‘muchas gracias’ i va interaccionar de manera pausada i tranquil·la amb el públic, explicant-nos que venia d’un poblet de Dallas, que li agradava Barcelona i caminar pels seus carrers entre gent atractiva.

Amb ‘Actor out of work’ va sembrar un dels moments més melòdics de la vetllada, juntament amb ‘Cruel’ a la que el públic va respondre picant de mans. En aquest moment, ja ens tenia a la butxaca, quan va donar pas a un sentit i baixat de revolucions ‘Surgeon’: tema inspirat en la biografia de Marilyn Monroe. Ens trobàvem a l’equador del concert i el ritme seguia pujant, entre guitarra desternillant, veu de mil registres i teclats atmosferitzadors colpejats amb bateria persistent. L’Apolo era seu, Clark estava còmoda a l’escenari i dominava la sala amb mirades seductores i descarades a un públic majoritàriament masculí.

És llavors quan ens va deleitar amb un sentit i conmovedor ‘Champagne year’, seguit de ‘Neutered Fruit’, ‘Year of the tiger’ i ‘Northern lights’ que van sonar d’una tirada, amb la mateixa força i contundència.

Sense ni deixar-nos temps a respirar va donar pas a la ja habitual versió de ‘She is beyond good and evil’ de The Pop Group, tema que va convidar a ballar al públic, que es va trobar de sobte enmig de la boràgine que va desencadenar ‘Krokodril’. Annie va passar la guitarra a la seva companya i donant 2 voltes a l’aire al micròfon es va llençar a la massa, fent embogir totalment el públic, que la seguia amb la mirada i la boca oberta. Annie no va deixar de cantar ni un sol moment, mentre surfejava sobre els caps de la gent, fins a aconseguir posar-se totalment dreta sobre espatlles i mans, per seguir amb un posat igual de sensual que podria tenir dalt l’escenari. Sense saber ni com, tornava a ser dalt l’escenari, que en enfosquir-se la va fer desaparèixer. Molts serem els que d’entre el públic ens quedarem amb aquest tema i la seva escenificació: Annie embogida amb i entre el públic.

Acte seguit van donar pas al bis, s’acostava el final. Van sortir a tocar dues cançons dels seus dos primers àlbums, ‘The Party’ i ‘Your Lips Are Red’.

Així es va posar punt i final al concert, un directe digne de viure, una oportunitat per vivenciar a flor de pell el que transmet St. Vincent en les distàncies curtes, una aposta que avista lluny.

Ariadna Blanch

St Vincent en la Sala Apolo

Después de arrasar en el pasado Primavera Club y el fin de semana pasado en el Bonaroo, St Vincent llega a España y concretamente a la Ciudad Condal de la mano de Cloudy Dog Producciones. Los mismos visionarios que trajeron a The Pains Of Being Pure At Heart nos traen el próximo 20 de junio a la Sala Apolo a esta artista que podría convertirse en la próximo PJ Harvey y recoger su relevo.