Robòtica
i seductora
No
fa ni mig any que St. Vincent van passar per la Ciutat Comtal
(Primavera Club). Encara se’n parla i s’esperava amb ganes aquest
retrobament amb el directe d’Annie Clark i la seva banda, composada
per dos teclats, una bateria i ella, l’ànima: Annie, equipada amb
una increïble veu i guitarra de contrastos. Vestia samarreta de coll
tancat estreta i fosca amb tocs brillants, shorts negres de pell
sobre leggins tupits i botins amb taló.
L’Apolo
presentava mitja entrada, algun que altre crit i aplaudiment
saccejava les ganes de catar el directe de St. Vincent en una sala
tan mítica. Eren les 21’50 quan Clark i la seva banda van encetar
el bolo amb ‘Marrow’,
tema del segon disc, amb el que es va començar a crear atmosfera.
Van seguir amb ‘Cheerleader’:
interpretada de manera molt sensorial, començant així a tocar la
pell per mitjà d’una veu que es trencava a cop de destripadora
guitarra. Amb ‘Chloe
in the afternoon’,
un altre tema del seu segon disc, Annie va anar afilant més la veu,
arribant a recordar algun tema de Björk.
La
cara de nina d’Annie, contrastava amb el so potent i penetrant,
desquiciat i posseït que neixia de la seva guitarra blanca i
vermella, un so que acompanyava de robòtics i persistents passos
sincopats endavant i enrere de l’escenari, alhora que es tocava els
cabells escabellant-se i cubrint-se la cara amb ells.
Va
ser just aquí, quan ens va agraïr la nostra presència i
aplaudiments, amb un ‘muchas gracias’ i va interaccionar de
manera pausada i tranquil·la amb el públic, explicant-nos que venia
d’un poblet de Dallas, que li agradava Barcelona i caminar pels
seus carrers entre gent atractiva.
Amb
‘Actor out of work’
va sembrar un dels moments més melòdics de la vetllada, juntament
amb ‘Cruel’
a la que el públic va respondre picant de mans. En aquest moment, ja
ens tenia a la butxaca, quan va donar pas a un sentit i baixat de
revolucions ‘Surgeon’:
tema inspirat en la biografia de Marilyn Monroe. Ens trobàvem a
l’equador del concert i el ritme seguia pujant, entre guitarra
desternillant, veu de mil registres i teclats atmosferitzadors
colpejats amb bateria persistent. L’Apolo era seu, Clark estava
còmoda a l’escenari i dominava la sala amb mirades seductores i
descarades a un públic majoritàriament masculí.
És
llavors quan ens va deleitar amb un sentit i conmovedor ‘Champagne
year’, seguit de ‘Neutered
Fruit’, ‘Year
of the tiger’ i
‘Northern lights’
que van sonar d’una tirada, amb la mateixa força i contundència.
Sense
ni deixar-nos temps a respirar va donar pas a la ja habitual versió
de ‘She is beyond
good and evil’ de
The Pop Group, tema que va convidar a ballar al públic, que es va
trobar de sobte enmig de la boràgine que va desencadenar
‘Krokodril’.
Annie va passar la guitarra a la seva companya i donant 2 voltes a
l’aire al micròfon es va llençar a la massa, fent embogir
totalment el públic, que la seguia amb la mirada i la boca oberta.
Annie no va deixar de cantar ni un sol moment, mentre surfejava sobre
els caps de la gent, fins a aconseguir posar-se totalment dreta sobre
espatlles i mans, per seguir amb un posat igual de sensual que podria
tenir dalt l’escenari. Sense saber ni com, tornava a ser dalt
l’escenari, que en enfosquir-se la va fer desaparèixer. Molts
serem els que d’entre el públic ens quedarem amb aquest tema i la
seva escenificació: Annie embogida amb i entre el públic.
Acte
seguit van donar pas al bis, s’acostava el final. Van sortir a
tocar dues cançons dels seus dos primers àlbums, ‘The
Party’
i ‘Your
Lips Are Red’.
Així
es va posar punt i final al concert, un directe digne de viure, una
oportunitat per vivenciar a flor de pell el que transmet St. Vincent
en les distàncies curtes, una aposta que avista lluny.
Ariadna
Blanch
No comments:
Post a Comment
Tu opinión es importante