Charlotte Gainsbourg-Dimecres 16 de maig Razzmatazz 2

Una Gainsbourg que no brilla

Un Razzmatazz 2, que no està plè del tot, espera amb tranquil·litat la presència a l’escenari de l’actriu i cantant Charlotte Gainsbourg. La sala acull un públic d’actitud distesa i propera, amb important afluència de francoparlants i una mitjana d’edat que ronda la trentena. La sensació és d’estar en un concert d’amics, coneguts i fans de la musa de Lars Von Trier. Sembla que s’esperava major afluència, ja que inicialment la idea era ralitzar l’event a la sala gran, així i tot li costa d’omplir-se. Estem dins el Grand Tour Francia, event que també compta amb les actuacions de Kavinsky, Jupiter i Pegase.

La filla de Serge Gainsbourg i Jane Brikin apareix a l’escenari a les 10’35 de la nit, just després de que hagin sortit els músics que l’acompanyaran a la presentació del seu tercer àlbum ‘Stage Whisper’. Íntegrament vestida de blanc impolut, al igual que els músics, amb els cabells deixats anar i un posat tímid que denota cert nerviosisme somriu a la massa, mentre el públic li respon amb crits, xiulets i comentaris admirants de la l’encandilant bellesa i lluminositat que emana.

Entre els músics hi ha la presència, gens discreta, del més que conegut Connan Mockasin. Just immediatament després de que Gainsbourg s’acomodi en un tamboret, també blanc, enceten el directe amb ‘Terrible Angels’. El succeeixen altres temes tals com ‘Paradisco’, ‘Got to Let Go’, ‘Out of Touch’ i ‘Heaven Can Wait’ entre d’altres. La sensació que es rep a baix de l’escenari és la falta d’entusiasme amb la que Charlotte interpreta tots i cada un dels temes, entretallat-los amb algun discret ‘Thank you’. Uns temes que un rere l’altre s’escapen desangelats, sense credibilitat ni força. Entre el públic comencen a sentir-se discrets murmuris, que a mesura que avança el bolo, es van fent més presents i trenquen l’atmosfera d’espectació que inicialment es respirava.

En algun moment de l’actuació, la francesa acompanya la seva esmorteïda veu amb percussió, tot i que sembla que sigui un fet impostat que no es creu massa. A l’equador del concert s’aixeca i es situa a la bateria, per acompanyar Connan Mockasin a‘It’s Choade My Dear’, potser ens trobariem davant el moment més àlgid de la vetllada. Sigui dreta, asseguda, fent ús de la percussió o amb la veu, Gainsbourg no convenç i finalitza l’actuació, sense fer ni un sol bis, amb una versió de ‘Ashes to Ashes’ de David Bowie, deixant un públic amb certa decepció i esperant veure i gaudir d’una Gainsbourg que avui no ha sortit a l’escenari.

El directe de Charlotte Gainsbourg no arriba al públic. Tan magnètica a l’ull, tan apagada a l’oïda.

Ariadna Blanch