Patti Smith 19 de novembre Palau de la Música

Va entrar a l'escenari així com fa ella, amb aquesta actitud eternament coqueta, el seu cos filiforme, amb les botes per sobre dels texans i una americana negra, rock'n'roll, sabia que duria una americana negra, ho sabia, per això me'n vaig posar una, va avançar cap al centre de l'escenari, caminava, seductora, com un gat, sabia que l'estàvem esperant, el Palau aplaudia, no havia dit ni una paraula i ja ens havíem entès, ella, i nosaltres, amb la mirada, amb el somriure, amb cada batec de cor que es transformava en una palmada que creava una gran ovació, es podia respirar, sentir, escoltar, palpar, es podia olorar i fins i tot percebre extrasensorialment: Patti Smith estava a punt de començar el seu concert a Barcelona. El meu primer concert de Patti Smith.

Dancing Barefoot. No puc recordar si va dir alguna cosa o si va començar a sonar la guitarra directament, poc a poc, així comença la cançó, és una cançó molt de començar un concert. El que si que recordo és que va entrar amb flors a l'escenari. Flotàvem. Es movien alguns caps, a dalt de tot, al segon, al tercer pis, els colls s'estiraven des de les localitats més proletàries per poder veure els llargs cabells grisos de la seva heroïna moure's al ritme de la primera cançó. A Platea, una manada de fotògrafs s'afanyava en retratar la poetessa contemporània aprofitant cada segon d'una de les dues úniques cançons durant les quals els està permès fer fotos. a les llotges, periodistes, convidats i petitburgesos esquerroides assentien amb la mirada. En acabar la primera cançó, la Patti va saludar, i el Palau li va dir que l'estimava, a la seva manera, amb crits, amb aplaudiments, amb riures i somriures. Redondo Beach.

Després va arribar el torn de les cançons noves, triplet de meravelles del seu darrer disc: April Fool, Fugi-San i Mosaic. Cantava i ballava, cada vegada amb més força, i amb ella, el públic volia ballar, fins i tot els àngels del Palau de la música volien ballar, movia les cames i el cabell, i nosaltres seguíem flotant.

Va cantar Ghost Dance, va recordar Amy Winehouse a qui va escriure This is the Girl, i també va recordar que les religions son per fer la guerra. Because the night, Pissing in a River... paulatinament va anar avançant el concert, amb una Patti cada vegada més enèrgica, que es cordava els cordons de les botes amb el peu recolzat a sobre l'altaveu i s'apropava al públic per tocar les seves mans i cantar amb ells. No sé ben bé com, però va arribar el moment de l'èxtasi. La bogeria absoluta. El discurs, la retòrica, la poesia, l'apocalipsi, la fi del món, el poder de la paraula. Va cloure el concert amb un Horses espectacular que es va transformar en un Gloria que va fer aixecar al públic de les aburgesades butaques del Palau per saltar i cantar i fer palmades i aplaudir i cridar i tocar a la Patti que passejava, ja sense americana, pel passadís central del pati de butaques, etèria i bohèmia, mística i revolucionària, i mirava cap a munt per veure als caps dels qui l'havien vinguda a veure amb l'amor inigualable de qui seu al seient més modest.

Va marxar, la varem aplaudir, i va tornar. Va cantar dues cançons: una nova i una vella. La nova: Banga. La vella: PEOPLE HAVE THE POWER.

La vella, no tant vella, de fet, actual, de fet, contemporània, de fet, nova, renovada, renovable. Revolucionaria, esperançadora, protesta, poema, veritat, realitat, revolució, força, poder, poble, power, because people have the power, to redeem the works of fools, upon the meek the graces shower, it's decreed the people rule / The power to dream, to rule, to wrestle the world from fools, It's decreed, the people rule, it's decreed, the people rule, listen: I believe everything we dream can come to pass through our union, We can turn the world around, we can turn the earth's revolution. We have the power, the people have the power

firma: Moderna con Gafas.