ENTREVISTA 31: URI 365dies365entrevistes vs EL NERDO

Pensava que aquest projecte no seria possible pero ha estat un repte aconseguit. Una série d'entrevistes inspirades per la música. En honor al gran Mazoni que va obrir la capsa de Pandora i ja no ha parat fins avui. Tot el mes de novembre. Moltes cares conegudes i molta gent a la que admirar. Moltes entrevistes a la reraguarda esperant per sortir, per ser llegides. La primera la del company que falta, Carles Rodríguez, fotógraf del projecte més ambiciós que he vist en temps i que ha augmentat plantilla fa unes setmanes. Us deixo sense més amb l'entrevista del periodista Oriol Rodríguez Gomis, un dels dos pilars del projecte 365dies365entrevistes. Grans molt grans.

¿Algún recuerdo musical de infancia? Quizás tu primer disco...

Recordo escoltar de molt petit els vinils de la Creedence Clearwater Revival del meu pare en un trasto atrotinat que teníem a casa. El meu primer disc? L’àlbum de debut dels Hombres G en vinil. I no només encara el guardo sinó que encara l’escolto. Continuo pensant que és un disc de pop brutal.

¿Qué artista te hace reír?

El lloc més alt del podi l’ocupa l’Adam Sandler. Però hi ha molts més de Ben Stiller a Faemino y Cansado. D’altra banda, sóc d’un humor molt bàsic i primitiu i em ric molt amb els programes de vídeos casolans. Recordo que una vegada vaig anar a Holanda, i a l’avió van posar un d’aquests reculls d’imatges de caigudes i hòsties. Era l’únic que reia, i molt. L’amic amb què viatjava em volia llençar per la finestra.

¿Qué canción te hace llorar?

Cadascú té la seva banda sonora vital i cançons associades a moments molt concrets i no és que plori, però gairebé, cada vegada que escolto “Hotel Lounge” de dEUS. Hi ha d’altre que em toquen la fibra sensible, com “Jesus Christ” de Brand New. O proveu d’escoltar, ja no una cançó sino el disc sencer “Grace” de Jeff Buckley. Si no ploreu en algun moment és que no teniu ànima. 

 

¿iTunes o Spotify/ vinilo o mp3?

Spotify fins que se m’acaben les hores i vinil.

¿Cuál fue el primer concierto al que fuiste?

Un de Ducan Dhu. Crec que va ser a cinquè de bàsica. Actuaven a la Plaça Catalunya en un d’aquells concerts que organitzava los 40 Principales. Vaig dir als meus pares que anava a estudiar a casa d’un amic, vaig agafar el metro, aquella edat tota una odissea anar d’Horta al centre de la ciutat, i m’hi vaig plantar. En arribar-hi, no sé com, vaig acabar topant ben a prop dels escenaris. Hi havia un grup de punkies insultan-t-los: “pijos de mierda!”. Em vaig espantar i me’n vaig tornar cap a casa.

¿El último concierto al que has ido?

Buff, vaig tant de cul amb els 365 que fa més d’un any que no surto de nit.

¿Qué bandas que te molan nunca has podido ver en directo?

Ara em posaré xuleta I diré que, tret de clàssics que per raons òbvies no he pogut veure, no em falta cap favorit a la meva llista de concets. Pel contrari, sí que he anat a molt concerts en què he acabat preguntant-me què collons feia allà.

Si no hubieras sido periodista de 365d365e...

Continuaria sent un periodista que busca feina.

¿Por cierto que te consideras?

El paio que fa les preguntes.

¿Qué hay en tu mesita de noche?

No res perquè normalment m’adormo llegint i el llibre o la revista cauen a terra.

¿Qué te hace levantar cada día?

El despertador. Però si ens posem una mica més transcendents, imagino que la vida, les meves filles, la meva parella, la meva feina, el Barça…

Principales hobbies.

Sóc un paio ben normal d’aficions ben normals: lectura, música, cinema, televisió… Ah! I jugar a bàsquet. Els partits dels dilluns amb els veterans del Gelida és sagrat.

¿Qué es para ti el éxito?

Odio parlar d’èxit i fracàs. És més, el fracàs et pot dur a l’èxit I també pots fracasar d’èxit.

¿Cuál es tu serie favorita?

Doctor en Alaska. A més, era tot un repte seguir-la per La2, mai no sabies a quina hora de la matinada la passarien. I en una època de grans produccions televisives jo segueixo sent molt de sit-coms: Friends, Seinfeld, Frasier, The Office, How I Met Your Mother, The Big Bang Theory… Dit això, si demà s’acabés la tele, demanaria veure Californication. Hank Moody és Déu.

¿Película que te cambió la vida?

M’han impactat tantes pel·lícules, tants discos… Aquesta pregunta és impossible de contestar.

Libro de cabecera.

Qualsevol cosa de Nick Hornby i God Hates Us All.

¿Qué conjunto musical te gustaría resucitar?

No sóc gaire nostàlgic, gaudeixo molt de l’actual escena musical.

Héroe de infancia.

Hristo Stoichkov.

Referente actual.

Aitor Lagunas, creador de la revista de futbol Panenka. El millor que ens ha ofert el periodisme a casa nostra últimament.

Escoge por favor... ¿Primavera Sound o Sónar?

Qualsevol opció per veure bona música és vàlida.

¿Has viajado al extranjero para asistir a un concierto o festival?

Sí, moltes vegades però no tantes com m’agradaria. Però més pel fet de viatjar que per anar a veure un concert. Afortundament, ja no cal anar gaire lluny per veure a les millors bandes.

¿Alguna locura que hayas cometido y que recuerdes con cariño?

Una vegada vaig pagar una entrada per anar a veure un partit de l’Espanyol. O millor dit, vaig pagar una entrada per anar a veure una noia que treballava en un dels bars de l’estadi Lluís Companys, de la que m’havia enamorat perdudament la nit anterior al Razzmatazz.

Próximos proyectos profesionales...

Seguir fent entrevistes.

¿Qué es para ti un NERD?

Tu.

ORIOL RODRÍGUEZ

Al seu llibre Cartas a un joven periodista, Juan Luis Cebrián es pregunta “què és ser periodista?”, i respon que “un adagi britànic resumia aquest destí en el de sortir al carrer, veure què hi passa i explicar-ho a la resta. És a dir, que periodista és qualsevol ciutadà que vulgui fer això, i no es necessiten ni títols ni honors per fer-ho. Al cap i a la fi, com diuen els italians, treballar és pitjor”.Potser perquè m’agrada sortir al carrer, veure què hi passa i explicar-ho a la resta, he començat amb el meu amic i fotògraf Carles Rodríguez aquesta aventura: 365 dies 365 entrevistes. L’objectiu, com és fàcil d’endevinar, és publicar una entrevista cada dia durant un any, amb gent coneguda i gent que no és tan coneguda, però tothom amb el comú denominador de tenir coses interessants a explicar. I és que entrevistar i conèixer gent nova, les seves històries, la seva visió de la vida i, una vegada més, explicar-ho a la resta, és la part que més m’agrada d’aquest ofici meu.
El meu passat? El meu CV? Amb catorze anys o quinze vaig tenir per primera vegada entre les meves mans un exemplar de la revista Popular 1. Un company de classe em va explicar que en aquelles pàgines s’explicaven històries fascinants d’estrelles del rock. La portada d’aquell número, com moltes més de la revista, era horrible, però el meu amic tenia raó i el que s’hi explicava era gairebé màgic. Aquella mateixa tarda va ser quan vaig descobrir que volia ser periodista: fer sentir a través de la paraula escrita el mateix que jo havia experimentat devorant aquelles línies. Temps després, tremolós, em vaig presentar a la porta de la revista Rock Sound per demanar al Jordi Meya, cap de redacció de la publicació i a qui considero el meu mestre, que em deixés escriure a la seva revista. I així va ser com vaig començar a fer crítica de discos de bandes insignificants amb àlbums lamentables, perquè aquí també t’havies de guanyar amb esforç els minuts de joc; cròniques de concerts, la primera de moltes entrevistes i, finalment, un lloc de redactor que mai no va arribar a ser oficial perquè el director de l’editorial, pocs dies després d’oferir-me la feina i sense haver firmat el contracte, com Woody Allen a la seva pel·lícula, va agafar els diners i va engegar a córrer. Amb molta il·lusió i poca imaginació per als noms, amb Jordi Meya i el també redactor de Rock Sound i un dels millors periodistes que he conegut, Dani Garcia, ens vam associar i vam fundar la revista Rock Zone. La cosa va començar bé: la nostra petita editorial va arribar a tenir tres capçaleres! Però va acabar malament econòmicament. Cinc anys després, i amb la motxilla plena de records (entrevistes amb les bandes més importants de l’escena musical internacional), els números no quadraven i en Dani i jo vam haver d’abandonar el vaixell.
Diu Eugenio Scalfari, fundador del diari La Repubblica, que el periodisme és un ofici cruel, i per mi aquesta va ser un època dura, molt dura… encara ho és. També meravellosa: en aquests tres anys han nascut els meus dos fills. Enamorat de la meva professió, obstinat, potser inconscient, em vaig resistir a abandonar-la. Vaig trucar i vaig enviar centenars de currículums. No em va trucar ningú, tret del sempre genial Lluís Ceprian, aleshores cap de redacció de Què fem?, el suplement d’oci i cultura que cada divendres publica La Vanguardia i on vaig començar a fer petites col·laboracions, i l’excepcional Xevi Prunes, cap de la secció d’esports del diari Regió 7 de Manresa, on anava els caps de setmana, i amb el temps gairebé cada dia, a escriure sobre futbol territorial i tot allò que calgués. Més tard arribaria el meu pas pel suplement dominical de l’Avui, Plaers, fins que el diari va canviar de mans (amb tanta desgràcia, això comença a semblar un serial, oi?), la col·laboració al Primer Toc, el programa de RAC1 del Raül Llimós (gràcies pels minuts d’antena que em vas donar), entrevistes a l’edició espanyola de Playboy, articles per a la revista francesa de futbol So Foot i per a la nord-americana 90 Minutes Soccer, Lonely Planet… i un breu periple com a cap de redacció de la revista esportiva Esforç.
I ara? Continuo fent de free-lance, més per obligació que no pas per elecció. Sóc el responsable dels continguts musicals de Què fem? i també escric per a TVMania, el suplement de televisió de La Vanguardia i per a la revista Rolling Stone. A més de Canvi de Ritme, l’espai de música i esports que presento amb Toni Castarnado, un altre dels grans, cada cap de setmana a COMRàdio. Tafaner de mena, addicte incontinent a la narració, continuo enamorat del periodisme, encara que, com un nòvio gelós, tot sovint penso que ell no m’estima a mi. Scalfari també deia que els periodistes som gent que explica a la gent què passa a la gent. Sí, imagino que és per això que començo aquest projecte. Ah! I tot és gràcies a la Montserrat.

PRÓXIMAMENT

CARLES RODRÍGUEZ

Sóc en Carles Rodríguez. Tot va començar amb una Voigtlander dels meus pares, i la passió per contemplar la vida des d’un foradet va fer la resta. Vaig estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i al carrer, després va venir la passió per la música, en què em vaig doctorar amb mil i un concerts, festivals, grups… i publicant a les revistes més importants del país: Rock Zone, Rolling Stone, Popular 1, Metalhammer, Mondo Sonoro, Enderrock... fotògraf oficial del festival Viña Rock des del 2000 i reportatges per a promotores, discogràfiques, grups, etc. Tot plegat m’ha portat a col·laborar en unes quantes publicacions, des de premsa diària (Avui, El Periódico, El País) fins a revistes (Cuerpo y Mente, Integral, Staff Empresarial, Vale, Cuore…), i a treballar en mil i un projectes de l’agència Fotomobil, on m’encarrego de Barcelona i rodalia. M’agrada la vida i per això m’he especialitzat en els reportatges, per poder explicar-ho a la meva manera, en imatges. Últimament m’interessa molt la gent que fa coses interessants, intento fer retrats per veure l’essència del personatge. No sé si me’n surto, però m’agrada.