Pensava que aquest projecte no seria possible pero ha estat un repte aconseguit. Una série d'entrevistes inspirades per la música. En honor al gran Mazoni que va obrir la capsa de Pandora i ja no ha parat fins avui. Tot el mes de novembre. Moltes cares conegudes i molta gent a la que admirar. Moltes entrevistes a la reraguarda esperant per sortir, per ser llegides. La primera la del company que falta, Carles Rodríguez, fotógraf del projecte més ambiciós que he vist en temps i que ha augmentat plantilla fa unes setmanes. Us deixo sense més amb l'entrevista del periodista Oriol Rodríguez Gomis, un dels dos pilars del projecte 365dies365entrevistes. Grans molt grans.
¿Algún recuerdo musical de infancia? Quizás tu primer disco...
Recordo escoltar de molt petit els vinils de la Creedence Clearwater Revival del meu pare en un trasto atrotinat que teníem a casa. El meu primer disc? L’àlbum de debut dels Hombres G en vinil. I no només encara el guardo sinó que encara l’escolto. Continuo pensant que és un disc de pop brutal.
¿Qué artista te hace reír?
El lloc més alt del podi l’ocupa l’Adam Sandler. Però hi ha molts més de Ben Stiller a Faemino y Cansado. D’altra banda, sóc d’un humor molt bàsic i primitiu i em ric molt amb els programes de vídeos casolans. Recordo que una vegada vaig anar a Holanda, i a l’avió van posar un d’aquests reculls d’imatges de caigudes i hòsties. Era l’únic que reia, i molt. L’amic amb què viatjava em volia llençar per la finestra.
¿Qué canción te hace llorar?
Cadascú té la seva banda sonora vital i cançons associades a moments molt concrets i no és que plori, però gairebé, cada vegada que escolto “Hotel Lounge” de dEUS. Hi ha d’altre que em toquen la fibra sensible, com “Jesus Christ” de Brand New. O proveu d’escoltar, ja no una cançó sino el disc sencer “Grace” de Jeff Buckley. Si no ploreu en algun moment és que no teniu ànima.
¿iTunes o Spotify/ vinilo o mp3?
Spotify fins que se m’acaben les hores i vinil.
¿Cuál fue el primer concierto al que fuiste?
Un de Ducan Dhu. Crec que va ser a cinquè de bàsica. Actuaven a la Plaça Catalunya en un d’aquells concerts que organitzava los 40 Principales. Vaig dir als meus pares que anava a estudiar a casa d’un amic, vaig agafar el metro, aquella edat tota una odissea anar d’Horta al centre de la ciutat, i m’hi vaig plantar. En arribar-hi, no sé com, vaig acabar topant ben a prop dels escenaris. Hi havia un grup de punkies insultan-t-los: “pijos de mierda!”. Em vaig espantar i me’n vaig tornar cap a casa.
¿El último concierto al que has ido?
Buff, vaig tant de cul amb els 365 que fa més d’un any que no surto de nit.
¿Qué bandas que te molan nunca has podido ver en directo?
Ara em posaré xuleta I diré que, tret de clàssics que per raons òbvies no he pogut veure, no em falta cap favorit a la meva llista de concets. Pel contrari, sí que he anat a molt concerts en què he acabat preguntant-me què collons feia allà.
Si no hubieras sido periodista de 365d365e...
Continuaria sent un periodista que busca feina.
¿Por cierto que te consideras?
El paio que fa les preguntes.
¿Qué hay en tu mesita de noche?
No res perquè normalment m’adormo llegint i el llibre o la revista cauen a terra.
¿Qué te hace levantar cada día?
El despertador. Però si ens posem una mica més transcendents, imagino que la vida, les meves filles, la meva parella, la meva feina, el Barça…
Principales hobbies.
Sóc un paio ben normal d’aficions ben normals: lectura, música, cinema, televisió… Ah! I jugar a bàsquet. Els partits dels dilluns amb els veterans del Gelida és sagrat.
¿Qué es para ti el éxito?
Odio parlar d’èxit i fracàs. És més, el fracàs et pot dur a l’èxit I també pots fracasar d’èxit.
¿Cuál es tu serie favorita?
Doctor en Alaska. A més, era tot un repte seguir-la per La2, mai no sabies a quina hora de la matinada la passarien. I en una època de grans produccions televisives jo segueixo sent molt de sit-coms: Friends, Seinfeld, Frasier, The Office, How I Met Your Mother, The Big Bang Theory… Dit això, si demà s’acabés la tele, demanaria veure Californication. Hank Moody és Déu.
