La música en català no existiria sinó fos per Enderrock. O era al contrari? Una de les primeres publicacions que va afrontar el català com a llengua vehicular i encar segueix vigent i amb ganes de tocar crostó quan toca i apostar per la gent que, de vegades, ningú vol. Doncs aquesta publicació de referència té darrera una sèrie de figures del periodisme musical. Una d'elles és en Xavier Mercadé, un dels fotógrafs amb més prestigi de la península i un home que està arreu. Qualsevol nit te'l pots trobar als concerts que fan a la Ciutat Comtal. Un altre personatge multitasca amb mot que explicar. I la saga continua ja que la fotografia que il.lustra l'entrevista és del seu fill Gerard Mercadé.
¿Algún recuerdo musical de infancia? Quizás tu primer disco...
El casete familiar amb cintes atrotinades gravades directament de la tele. El primer disc? recordo especialment el single “Ashes to ashes” de David Bowie comprat al Castelló de Tallers després de llegir una crítica d’Ignasi Julià a un Vibraciones. Vaig descobrir que hi havia moltíssima més música que la que sonava per la ràdio o la tele. També tinc un especial ‘record carinyós’ al k7 de l’“Unmasqued” de Kiss: l’any 1980 em van pillar robant-lo a la secció de discos de El Corte Inglés de Diagonal.
¿Qué artista te hace reír?
Raphael, Metallica amb Lou Reed, Los Hermanos Calatrava... n’hi ha molts!
¿Qué canción te hace llorar?
“Para ti” de Paraíso sempre em posa la pell de gallina.
¿iTunes o Spotify/ vinilo o mp3?
Tots els formats són compatibles. Darrerament m’he llençat més per la comoditat de l’mp3, de vegades m’és més ràpid buscar un disc a la xarxa que no anar-lo a buscar a l’estanteria, treure’l de la caixa i posar-lo al reproductor. A més després no acostumo a retornar-lo al prestatge i acabo fent pila de discos desendreçats. Qualsevol cosa menys l’Spotify, no aguanto els atacs publicitaris constants i que pretengui guiar els meus gustos.
¿Cuál fue el primer concierto al que fuiste?
Companyia Elèctrica Dharma amb la Cobla Mediterrània al Palau de la Música, l’any 1982.
¿El último concierto al que has ido?
Homenatge a Ia Clua a la sala Luz de Gas, 4 de novembre de 2011. Podeu veure les fotos que faig a cada concert al meu bloc: http://www.rockviu.cat
¿Qué bandas que te molan nunca has podido ver en directo?
No me’n queden gaires, o s’han separat o mort abans que jo els pugués fotografiar... M’hagués agradat veure a Kiss a l’època del Alive o als Stones a la Monumental, però per qüestions d’edat i espai és impossible.
Si no hubieras sido fotógrafo musical o editor de Enderrock ...
Hagués estat fotògraf d’altres revistes o m’hagués dedicat a l’horticultura. Qui sap... encara no sé el que seré la propera setmana o l’any que ve.
¿Por cierto que te consideras?
Deixem-ho en fotoperiodista ja que combino tant els aspectes gràfics com els escrits amb seccions a l’Enderrock o fent cròniques de concerts a El Punt Avui.
¿Qué hay en tu mesita de noche?
Despertador, mocador, got d’aigua i un munt de llibres que cada nit m’obligo a llegir.
¿Qué te hace levantar cada día?
Fer un pipí, dutxar-me i despertar als nens.
Principales hobbies.
La música, la fotografia i la família. I viure.
¿Qué es para ti el éxito?
Quelcom circumstancial. L’èxit el pots tenir un dia i en un sector concret però que no serveix de res al dia següent i en altres cercles. Fes la prova: si els Pixies són un grup mític i d’èxit, surt al carrer i pregunta a les primeres 10 persones. Ningú sabrà de qui els estàs parlant. I fes-ho amb els Beatles i fliparàs cogombres.
Tu mayor proeza y tu mayor fracaso.
Sobreviure 27 anys amb la càmera a sobre i encara tenir espatlles. Els fracassos es superen i s’atresoren per intentar no repetir-los.
¿Cuál es tu serie favorita?
“Me llamo Earl”.
¿Película que te cambió la vida?
“The Blues Brothers”, durant una època vaig substituir els dibuixos animats dels dissabtes per les aventures dels germans Blues.
Libro de cabecera.
“Una conxorxa d’enzes” de John Kennedy Toole. Imprescindible la lectura cada pocs anys.
¿Qué conjunto musical te gustaría resucitar?
Cada cop em cansen més les gires de retorn tot i que reconec que la nostàlgia és necessària. Ja posats no m’importaria tornar a veure els sabadellencs B.B. Sin Sed a sobre d’un escenari tot i que el més segur és que només hi aniriem una dotzena de persones a veure’ls.
Héroe de infancia.
Francesc Fàbregas, fotògraf de la revista Vibraciones.
Referente actual.
Massimo Tartaglia, aquell ciutadà que va clavar una hòstia Berlusconi amb un souvenir del Duomo.
Escoge por favor... ¿Primavera Sound o Sónar?
Doctor Music Festival.
¿Has viajado al extranjero para asistir a un concierto o festival?
Si, a algun festival per França, a veure a El Último de la Fila a Andorra, al Festimad madrileny, el Periferias d’Osca, l’Espárrago Rock de Jerez i algun concert a Saragossa.
¿Alguna locura que hayas cometido y que recuerdes con cariño?
Casar-me fa quinze anys. I no me’n penedeixo.
Próximos proyectos profesionales...
Donar-li voltes al meu arxiu fotogràfic i treure-li suc en forma de llibres.
¿Qué es para ti un NERD?
Una forma de veure la vida a través d’unes ulleres de pasta.
No comments:
Post a Comment
Tu opinión es importante