IGNASI JULIÀ
“Segurament no puc connectar amb moltes bandes joves, però tinc cinquanta-quatre anys i continuo escrivint sobre música”
“Lou Reed, que odia els crítics, deia que l’únic pitjor que ser crític musical és fer les necrològiques d’un diari”. Ignasi Julià, que no escriu necrològiques, és un dels pocs periodistes musicals, dins dels nostres límits i fora, capaços d’encarar-se al malhumorat autor d’aquella obra imprescindible en qualsevol discoteca i que porta per títol Transformer –un Lou Reed a qui curiosament cada dia s’assembla més (no en l’humor, sinó en l’aparença)– i sortir-ne indemne. Fundador de la revista Ruta 66, llibre sagrat per als amants del rock, Julià és una de les plomes més brillants a casa nostra parlant de música, de política, d’economia o de tir amb arc.
Quan era petit, què volia ser de gran?
Director de cine. Sempre ho vaig tenir molt clar. De fet, amb el meu primer gran amic, amb qui solia anar al cinema del barri, tots dos volíem ser directors de cine i ell ara ho és, en Manuel Huerga. En realitat, he fet més coses de les que pensava que faria: periodista musical, he editat una revista, he fet ràdio, televisió, he muntat concerts… El cinema i la música sempre han estat les meves dues grans passions, i quan vaig començar a escriure a la revista Star vaig fer-ho parlant de cinema. El primer que vaig publicar va ser una entrevista amb Philippe Garrel, director de cinema francès. Però ràpidament em vaig adonar que els discos me’ls donaven si n’escrivia la crítica, i en canvi era molt difícil que em donessin una entrada per anar al cinema cada tarda, que era el que ja feia habitualment.
Director de cine. Sempre ho vaig tenir molt clar. De fet, amb el meu primer gran amic, amb qui solia anar al cinema del barri, tots dos volíem ser directors de cine i ell ara ho és, en Manuel Huerga. En realitat, he fet més coses de les que pensava que faria: periodista musical, he editat una revista, he fet ràdio, televisió, he muntat concerts… El cinema i la música sempre han estat les meves dues grans passions, i quan vaig començar a escriure a la revista Star vaig fer-ho parlant de cinema. El primer que vaig publicar va ser una entrevista amb Philippe Garrel, director de cinema francès. Però ràpidament em vaig adonar que els discos me’ls donaven si n’escrivia la crítica, i en canvi era molt difícil que em donessin una entrada per anar al cinema cada tarda, que era el que ja feia habitualment.
Havent fet tantes coses, i amb el cinema com una de les seves passions, no va provar de posar-se rere la càmera?
Sí, vaig fer cinema experimental en Súper 8. Però el món del cinema requeria un equip, i per escriure ets tu sol.
Sí, vaig fer cinema experimental en Súper 8. Però el món del cinema requeria un equip, i per escriure ets tu sol.
És a dir, vostè és individualista?
Sí. Quan fas un article, l’únic responsable que quedi bé o malament ets tu. En equip has d’arribar a un compromís i el resultat, que t’agradarà més o menys, és una suma d’esforços. A més, de totes les coses, l’escriptura és el que et dóna més llibertat. Tampoc no he escrit ficció i molt sovint m’he preguntat el perquè. No és per falta d’imaginació, però sóc dels qui creuen que la millor ficció és la realitat. Sóc molt individualista, però al mateix temps sóc molt sociable, i això em porta que m’interessi molt què fan els altres. Per això, quan faig una entrevista sempre penso que és molt més important què diu l’entrevistat que no pas què pugui explicar jo.
Sí. Quan fas un article, l’únic responsable que quedi bé o malament ets tu. En equip has d’arribar a un compromís i el resultat, que t’agradarà més o menys, és una suma d’esforços. A més, de totes les coses, l’escriptura és el que et dóna més llibertat. Tampoc no he escrit ficció i molt sovint m’he preguntat el perquè. No és per falta d’imaginació, però sóc dels qui creuen que la millor ficció és la realitat. Sóc molt individualista, però al mateix temps sóc molt sociable, i això em porta que m’interessi molt què fan els altres. Per això, quan faig una entrevista sempre penso que és molt més important què diu l’entrevistat que no pas què pugui explicar jo.
Quin és el secret per obtenir una bona entrevista?
La primera pregunta. A partir d’aquí ja saps si anirà bé o malament. Pot ser que pensis que anirà malament i després vagi bé, o a l’inrevés, però una vegada deixes anar la primera pregunta ja no tens gaire cosa a fer. D’una altra banda, la meva generació va aprendre molt del nou periodisme: Tom Wolfe, Hunter S. Thompson… que tenien la teoria que t’has d’immiscir en la notícia i fins i tot, si cal, provocar-la. La notícia és un fenomen que comença, tu t’hi fiques i, si cal, hi dónes una empenta perquè vagi més enllà.
La primera pregunta. A partir d’aquí ja saps si anirà bé o malament. Pot ser que pensis que anirà malament i després vagi bé, o a l’inrevés, però una vegada deixes anar la primera pregunta ja no tens gaire cosa a fer. D’una altra banda, la meva generació va aprendre molt del nou periodisme: Tom Wolfe, Hunter S. Thompson… que tenien la teoria que t’has d’immiscir en la notícia i fins i tot, si cal, provocar-la. La notícia és un fenomen que comença, tu t’hi fiques i, si cal, hi dónes una empenta perquè vagi més enllà.
Que la realitat no t’espatlli una bona història?
Exacte. Cada vegada crec més en la desaparició de l’intermediari, el periodista. Crec en la modèstia de l’entrevistador i a fer un retrat senzill i directe del personatge.
Exacte. Cada vegada crec més en la desaparició de l’intermediari, el periodista. Crec en la modèstia de l’entrevistador i a fer un retrat senzill i directe del personatge.
En un panorama desèrtic, la seva generació va ser la responsable d’introduir la premsa musical a casa nostra.
Ja hi havia revistes anteriorment, però eren de fans, no de música. Les primeres revistes musicals van aparèixer els anys 1970. Primer Popular 1, que continuava essent una revista de fans, però des del vessant més rock. Posteriorment va arribar Vibraciones, amb l’Àngel Casas al capdavant, una revista que va intentar donar al rock un context cultural. De tota aquesta gent que va començar a escriure a Vibraciones, en va sortir l’equip que posteriorment va fer Rock Espezial i més tard Rockdelux, de la qual al cap d’un any vam marxar en Jaime Gonzalo i jo per fundar Ruta 66. Per cert, sap qui va escriure per primera vegada una crítica de Bruce Springsteen al nostre país? Constantino Romero, que aleshores escrivia a Vibraciones. Amb tot, la meva sí que és la generació del punk rock, i quan va esclatar va ser com si ens donés la raó en la nostra posició contrària a la generació anterior, la de la lluita antifranquista, progre, dels grans discursos polítics, culturals… Els nostres referents eren diferents. Per exemple, nosaltres no hem llegit mai la literatura sud-americana que va ser tan important per a les generacions anteriors. Ho vaig intentar amb Cien años de soledad i la vaig haver de deixar a la pàgina vint-i-quatre. En canvi, a nosaltres ens va influir molt la contracultura nord-americana, els poetes de la beat generation, el nou periodisme i artistes com David Bowie i Lou Reed, quan el que predominava eren bandes com Pink Floyd, Genesis i Jethro Tull i tot aquell rock simfònic que a mi em semblava un conyàs. Recordo un dia que, sopant a casa amb els meus pares i germans, per TVE van passar un petit reportatge sobre l’aparició del punk. Encara que la imatge era molt negativa, parlaven dels Sex Pistols. Ja era hora!
Ja hi havia revistes anteriorment, però eren de fans, no de música. Les primeres revistes musicals van aparèixer els anys 1970. Primer Popular 1, que continuava essent una revista de fans, però des del vessant més rock. Posteriorment va arribar Vibraciones, amb l’Àngel Casas al capdavant, una revista que va intentar donar al rock un context cultural. De tota aquesta gent que va començar a escriure a Vibraciones, en va sortir l’equip que posteriorment va fer Rock Espezial i més tard Rockdelux, de la qual al cap d’un any vam marxar en Jaime Gonzalo i jo per fundar Ruta 66. Per cert, sap qui va escriure per primera vegada una crítica de Bruce Springsteen al nostre país? Constantino Romero, que aleshores escrivia a Vibraciones. Amb tot, la meva sí que és la generació del punk rock, i quan va esclatar va ser com si ens donés la raó en la nostra posició contrària a la generació anterior, la de la lluita antifranquista, progre, dels grans discursos polítics, culturals… Els nostres referents eren diferents. Per exemple, nosaltres no hem llegit mai la literatura sud-americana que va ser tan important per a les generacions anteriors. Ho vaig intentar amb Cien años de soledad i la vaig haver de deixar a la pàgina vint-i-quatre. En canvi, a nosaltres ens va influir molt la contracultura nord-americana, els poetes de la beat generation, el nou periodisme i artistes com David Bowie i Lou Reed, quan el que predominava eren bandes com Pink Floyd, Genesis i Jethro Tull i tot aquell rock simfònic que a mi em semblava un conyàs. Recordo un dia que, sopant a casa amb els meus pares i germans, per TVE van passar un petit reportatge sobre l’aparició del punk. Encara que la imatge era molt negativa, parlaven dels Sex Pistols. Ja era hora!
“Tinc la sort que en Keith Richards, en Lou Reed, en Bob Dylan… tenen quinze anys més que no jo, i si ells poden continuar, jo, que no he de sortir a un escenari, també”
Julie Burchill, un nom de referència de la crítica musical durant l’època del punk i per tant de la seva generació, i que ha acabat convertint-se en novel·lista i comentarista política, va dir allò que amb més de vint-i-cinc anys ja no es pot ser crític de rock perquè ja no es pot sintonitzar amb el que passa. Vostè és l’excepció que confirma la norma?
Segurament no puc connectar amb moltes bandes joves, però tinc cinquanta-quatre anys i continuo escrivint sobre música. L’experiència és un valor molt important. En Diego Manrique, que és el gran guru de la premsa musical espanyola, té seixanta anys i continua essent una firma que paga la pena de llegir. Tinc la sort que en Keith Richards, en Lou Reed, en Bob Dylan… tenen quinze anys més que no jo, i si ells poden continuar, jo, que no he de sortir a un escenari, també. Amb tot, la meva feina actualment a Ruta 66 és més d’editor. Faig el meu article i les meves cinc crítiques, però si s’ha d’escriure d’una banda com Sonic Youth, amb què m’uneix una amistat de fa anys, segurament no podria mantenir-hi l’esperit crític.
Segurament no puc connectar amb moltes bandes joves, però tinc cinquanta-quatre anys i continuo escrivint sobre música. L’experiència és un valor molt important. En Diego Manrique, que és el gran guru de la premsa musical espanyola, té seixanta anys i continua essent una firma que paga la pena de llegir. Tinc la sort que en Keith Richards, en Lou Reed, en Bob Dylan… tenen quinze anys més que no jo, i si ells poden continuar, jo, que no he de sortir a un escenari, també. Amb tot, la meva feina actualment a Ruta 66 és més d’editor. Faig el meu article i les meves cinc crítiques, però si s’ha d’escriure d’una banda com Sonic Youth, amb què m’uneix una amistat de fa anys, segurament no podria mantenir-hi l’esperit crític.
Una crítica d’un disc pot ser també una obra d’art?
Tinc anotada una frase de l’Enrique Vila-Matas, que al seu torn fa referència a l’assagista anglès Frank Kermode, que diu que allò que intenta l’art és esbrinar quina mena d’emocions tenim com a persones, per què ens emocionem i fins i tot descobrir qui som. En canvi, el crític, el que fa és descriure com funcionen aquestes obres d’art. Pot semblar una feina menor, però en realitat és molt important perquè si tu no saps com funciona un aparell, mai no hi podràs treure rendiment. A més, aquesta crítica, si és ben feta, pot arribar a ser tan important com la mateixa obra d’art. Un altre amic meu, l’Andrés Calamaro, que és amic meu perquè ell hi ha insistit molt, perquè jo vaig ser reticent durant molt de temps a la seva música encara que ara en sóc admirador, em va dir en una entrevista que en la creació de qualsevol tipus d’art, l’autor és qui la genera, però en el moment que es publica ja no és seva, sinó del receptor, afegint-hi que una bona crítica pot ser el punt final, perquè hi pot donar un sentit i un significat que l’artista no sabia que tenia. Així que, partint del que defensen en Vila-Matas o en Calamaro, sí, una crítica d’un disc pot ser en si mateixa una obra d’art, o el punt final d’una obra d’art. L’antologia de textos de Lester Bangs feta per Greil Marcus en seria un exemple. A la introducció del llibre, Greil Marcus diu que Lester Bangs és segurament el millor escriptor de la seva generació, i no parlem només de crítics musicals, ni d’escriptors de ficció o no ficció, el millor escriptor en general. Si ho diu Greil Marcus, el gran tòtem cultural nord-americà, jo m’ho crec.
Tinc anotada una frase de l’Enrique Vila-Matas, que al seu torn fa referència a l’assagista anglès Frank Kermode, que diu que allò que intenta l’art és esbrinar quina mena d’emocions tenim com a persones, per què ens emocionem i fins i tot descobrir qui som. En canvi, el crític, el que fa és descriure com funcionen aquestes obres d’art. Pot semblar una feina menor, però en realitat és molt important perquè si tu no saps com funciona un aparell, mai no hi podràs treure rendiment. A més, aquesta crítica, si és ben feta, pot arribar a ser tan important com la mateixa obra d’art. Un altre amic meu, l’Andrés Calamaro, que és amic meu perquè ell hi ha insistit molt, perquè jo vaig ser reticent durant molt de temps a la seva música encara que ara en sóc admirador, em va dir en una entrevista que en la creació de qualsevol tipus d’art, l’autor és qui la genera, però en el moment que es publica ja no és seva, sinó del receptor, afegint-hi que una bona crítica pot ser el punt final, perquè hi pot donar un sentit i un significat que l’artista no sabia que tenia. Així que, partint del que defensen en Vila-Matas o en Calamaro, sí, una crítica d’un disc pot ser en si mateixa una obra d’art, o el punt final d’una obra d’art. L’antologia de textos de Lester Bangs feta per Greil Marcus en seria un exemple. A la introducció del llibre, Greil Marcus diu que Lester Bangs és segurament el millor escriptor de la seva generació, i no parlem només de crítics musicals, ni d’escriptors de ficció o no ficció, el millor escriptor en general. Si ho diu Greil Marcus, el gran tòtem cultural nord-americà, jo m’ho crec.
Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez.
No comments:
Post a Comment
Tu opinión es importante