365 días 365 entrevistas: muchas ganas y amor al arte

Estos dos periodistas se acaban de sacar de la manga uno de los proyectos más bellos que he vsito en tiempo. Los elogios sobran cuando un proyecto merece trascender y ser mimado por todos los medios. Nada de presupuestos millonraios solo pasión por el arte de las entrevistas y de las fotografías, dos modalidades artísticas que dan esperanza a quién ya la ha perdido y capacidad por soñar a aquellos que han sido maltratados por la vida. Creo que su propuesta merece mención de honor, debe ser exigido tal reconocimiento por los maestros de las comunicaciones. Asíq ue un humilde servidor hace un llamamiento a cualquier medio, sea televisión o radio o publicación alguna, para que este www.365d365e.com pueda ser premiado como es debido con un reconocimiento por parte del colectivo al que hace honor y al que quiere. Cada día una entrevista, una historia que contar, una obra de arte minimalista.


ORIOL RODRÍGUEZ

Al seu llibre Cartas a un joven periodista Juan Lius Cebrián es pregunta “què és ser periodista?”, responent que “un adagi britànic resumia aquest destí en el de sortir al carrer, veure el que passa i explicar-ho a la resta. És a dir, que periodista és qualsevol ciutadà que vulgui fer això, i no es necessiten ni títols ni honors per fer-ho. Al cap i a la fi, com diuen els italians, treballar és pitjor”. Potser perquè m’agrada sortir al carrer, veure el que passa i explicar-ho a la resta, he iniciat amb el meu amic i fotògraf Carles Rodríguez aquesta aventura: 365 dies 365 entrevistes. L’objectiu, com és fàcil d’endevinar, és publicar una entrevista cada dia durant un any, amb gent coneguda i d’altra que no ho és tant, però tots amb el comú denominador de tenir coses interessants per explicar. I és que entrevistar i conèixer gent nova, les seves històries, la seva visió de la vida i, una vegada més, explicar-ho a la resta, és la part que més m’agrada d’aquest ofici meu. El meu passat? El meu CV? Tenia 14 o 15 anys quan vaig tenir per primera vegada entre les meves mans un exemplar de la revista Popular 1. Un company de classe em va explicar que en aquelles pàgines s’explicaven històries fascinants d’estrelles del rock. La portada d’aquell número, com moltes d’altres de la revista, era horrible, però el meu amic tenia raó i el que allà explicaven era gairebé màgic . Aquella tarda va ser  quan vaig descobrir que volia ser periodista: fer sentir a través de la paraula escrita el mateix que jo havia experimentat devorant aquelles línies. Temps després, tremolós, em vaig presentar a la porta de la revista Rock Sound per demanar-li al Jordi Meya, cap de redacció de la publicació i a qui considero el meu mestre, que em deixes escriure a la seva revista. I així va ser com vaig començar a fer crítiques de discos de bandes insignificants amb àlbums lamentables, perquè aquí també t’havies de guanyar amb esforç els minuts de joc; cròniques de concerts, la primera de moltes entrevistes i finalment un lloc de redactor que mai no va arribar a ser oficial perquè el director de l’editorial pocs dies després d’oferir-me la feina i sense haver firmat el contracte, com Woody Allen a la seva pel·lícula, va agafar el diner i va córrer. Amb molta il·lusió i poca imaginació per als noms, amb en Jordi Meya i el també redactor de Rock Sound i un dels millors periodistes que mai he conegut, Dani Garcia, ens vam associar i vam fundar la revista Rock Zone. La cosa va començar bé: la nostra petita editorial va arribar a tenir tres capçaleres! Però va acabar malament econòmicament. Cinc anys després, i amb la motxilla plena de records (entrevistes amb les bandes més importants de l’escena musical internacional), els números no quadraven i el Dani i jo vam haver d’abandonar el vaixell. Diu l’Eugenio Scalfari, fundador del diari La Repubblica, que el periodisme és un ofici cruel, i per a mi aquesta va ser un època dura, molt dura… encara ho és. També meravellosa, en aquests tres anys han nascut les meves dues filles, l’Aina i la Laia. Enamorat de la meva professió, obstinat, potser inconscient (era autònom, no tenia dret a l’atur i havia de continuar pagant el crèdit que havia demanat per fundar l’editorial), em vaig resistir a abandonar-la. Vaig trucar i vaig enviar centenars de CV. No em va trucar ningú, tret del sempre genial Lluís Ceprian, aleshores cap de redacció del Què Fem?, el suplement d’oci i cultura que cada divendres publica La Vanguardia on vaig començar a fer petites col·laboracions, i l’excepcional Xevi Prunes, cap de la secció d’esports del diari Regió 7 de Manresa, on anava els caps de setmana, i amb el temps gairebé tots els dies, a escriure sobre futbol territorial i tot allò que calgués. Més tard arribaria el meu pas pel suplement dominical de l’Avui, Plaers, fins que el diari va canviar de mans (amb tanta desgracia, això comença a semblar un culebrot, oi?), la col·laboració al Primer Toc, el programa de RAC1 del Raül Llimós (gràcies pels minuts d’antena que em vas donar), entrevistes a la edició espanyola del Playboy, articles per la revista francesa de futbol So Foot i per la nord-americana 90 Minutes Soccer, el Lonely Planet… i un breu periple com a cap de redacció de la revista esportiva Esforç. I ara? Continuo com a free-lance, més per obligació que no pas per elecció.  Sóc el responsable dels continguts musicals del Què Fem? i també escric pel TVMania, el suplement de televisió de La Vanguardia i per la revista Rolling Stone. A més del Canvi de Ritme, l’espai de música i esports que presento amb el Toni Castarnado, un altre dels grans, cada cap de setmana a COM Ràdio. Tafaner de mena, addicte incontinent a la narració, continuo enamorat del periodisme, encara que, com un nuvi gelós, tot sovint penso que ell no m’estima a mi. Scalfari també deia que el periodista és gent que li explica a la gent el que li passa a la gent. Sí, imagino que és per això que inicio aquest projecte. Ah! I tot és gràcies a la Montserrat.

CARLES RODRÍGUEZ

Sóc en Carles Rodríguez. Tot va començar amb una Voigtlander dels meus pares, i la passió, per contemplar la vida des d’un foradet va fer el reste. Vaig estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i al carrer, després va venir la passió per la música, doctorant-me en mil i un concerts, festivals, grups… publicant en les revistes més importants del país: Rock Zone, Rolling Stone, Popular 1,Metalhammer, Mondo Sonoro, Enderrock i altres…. fotògraf oficial del festival Viña Rock desde el 2000 i reportatges per a  promotores, discogràfiques, grups, etc…. Tot plegat m’ha portat a col·laborar en diferents publicacions, des de premsa diaria (Avui , El Periodico, El Pais), revistes diverses (Cuerpo y Mente, Integral, Staff Empresarial, Vale, Cuore…) i treballant en mil i un projectes de l’agència Fotomobil, on m’encarrego de Barcelona i rodalies.  M’agrada la vida i per això m’he especialitzat en els reportatges, per poder explicar-ho  a la meva manera, en imatges. Últimament m’interessa molt la gent que fa coses interessants, intento fer retrats per veure l’essència del personatge, no sé si m’ensurto però m’agrada.